El cel de finals de tardor i d'hivern

Benvinguts a l'estació de l'hivern, un període màgic per als amants de l'astronomia. Des de desembre de 2025 fins a febrer de 2026, el cel nocturn de l'hemisferi nord ens ofereix vistes espectaculars gràcies a les nits més llargues i, sovint, més clares a causa del fred. Aquesta època és ideal per observar constel·lacions brillants, nebuloses lluminoses i galàxies distants, ja que molts objectes celestes arriben al seu zenit durant les hores de foscor. En aquesta entrada, explorarem els principals atractius del cel hivernal, perquè pugueu gaudir-ne des del vostre jardí o amb un telescopi senzill o binocles.

Les constel·lacions principals de l'hivern

L'hivern es caracteritza per un cel dominat per constel·lacions brillants que formen patrons fàcils de reconèixer. Una de les més icòniques és Orió, el Caçador, visible des de principis de desembre i que culmina al sud al voltant de mitjanit a mitjan gener. Orió està format per estrelles brillants com Rigel (la més blava i brillant al peu) i Betelgeuse (una supergegant vermella). 

Aquesta constel·lació serveix de guia per trobar altres objectes, ja que el seu "cinturó" de tres estrelles alineades apunta cap a Sírius, l'estrella més brillant del cel nocturn, a la constel·lació de Ca Major (el Gos Major). 

Gran camp de la constel·lació d'Orió, autor Dídac Mesa.

Al costat d'Orió trobem Taure, el Bou, amb l'estrella Aldebaran com a ull vermellós. Més amunt, a la constel·lació del Cotxer (Auriga), tenim Capella, una de les estrelles més brillants, i Gèmini, els Bessons, amb Pòl·lux i Castor. Al nord-oest, Perseu completa el panorama. Aquestes constel·lacions formen el que es coneix com el Cercle d'hivern o Heptàgon d'hivern, un asterisme gegant que connecta estrelles brillants com Sírius, Rigel, Aldebaran, Capella, Castor, Pòl·lux i Proció (a l'Ossa Menor). Aquest cercle és perfecte per orientar-se i començar l'observació.

Nebuloses i cúmuls estel·lars visibles

Les nebuloses són núvols de gas i pols on neixen estrelles, i l'hivern en té algunes de les més espectaculars. La Nebulosa d'Orió (M42) és l'estrella del xou: situada a l'espasa d'Orió, és una regió de formació estel·lar a uns 1.344 anys llum de distància. Amb binoculars, es veu com una taca difusa; amb un telescopi, revela detalls com el Trapezi, un cúmul de quatre estrelles joves. És visible des de desembre i arriba al seu millor moment a gener i febrer. 

Fotografia de la Nebulosa d'Orió (M42), feta per Ignasi Gràcia, capturant els seus colors verds i rosats deguts al gas ionitzat.

A prop, a Orió, trobem la Nebulosa de la Flama (NGC 2023) i la Nebulosa del Cap de Cavall (B33), aquesta última una silueta fosca contra un fons lluminós, visible amb telescopis mitjans i filtres especials. 

Fotografia de la Nebulosa de la Flama (NGC 2023) i la Nebulosa del Cap de Cavall (B33), realitzades per Quim Estadella.)

Més cap a l'est, a la constel·lació de l'Unicorn, destaca la Nebulosa Roseta (Caldwell 49), un anell de gas ionitzat al voltant d'un cúmul estel·lar obert, amb un diàmetre aparent similar a la lluna plena. És ideal per astrofotografia, ja que els seus colors vermells (hidrogen) contrasten amb el fons estel·lar. 

Fotografia de la Nebulosa Roseta (Caldwell 49), feta per Abel Hervàs.

Els cúmuls estel·lars també brillen a l'hivern. Les Plèiades (M45) a Taure són un cúmul obert d'estrelles joves, conegut com les Set Germanes, a 444 anys llum. Visible a ull nu com un grup de 6-7 estrelles blaves, amb binoculars revela desenes més i un halo de nebulositat. 

Imatge de les Plèiades, feta per Abel Hervàs, mostrant el seu vel de pols interestel·lar.

Les Híades, també a Taure, són el cúmul obert més proper a la Terra (153 anys llum) i formen la "cara" del bou. A Auriga, els cúmuls oberts M36, M37 i M38 són fàcils de trobar amb binoculars i mostren centenars d'estrelles en formacions compactes. En particular, M38 i NGC 1907 (conegut com l'Estrella de Mar) ofereixen una vista impressionant quan s'observen junts. 

Fotografia de M38 i NGC 1907 (Estrella de Mar), feta per Antonio Mòdol.

Finalment, el Cúmul Doble de Perseu (NGC 869 i NGC 884) és un parell de cúmuls oberts a 7.600 anys llum, visible a ull nu en cels foscos i espectacular amb binoculars.

Galàxies distants a l'abast

Tot i que l'hivern no és l'estació amb més galàxies visibles, n'hi ha algunes destacades que es poden observar, especialment a principis de la nit. La Galàxia d'Andròmeda (M31), la nostra veïna més gran a 2,5 milions d'anys llum, és visible des de desembre al nord-oest. Amb binoculars, apareix com una taca ovalada; amb telescopis, es distingeixen els seus braços espirals i galàxies satèl·lit com M32 i M110. És l'objecte més distant visible a ull nu!

A prop, la Galàxia del Triangle (M33), a la constel·lació del Triangle, és una galàxia espiral a 2,7 milions d'anys llum. És més difusa que M31, però en cels foscos revela estructures amb telescopis de mida mitjana. A Taure, la Nebulosa del Cranc (M1) no és una galàxia sinó un romanent de supernova de l'any 1054, a 6.500 anys llum, visible com una taca borrosa amb telescopis.

Esdeveniments astronòmics destacats (desembre 2025 - gener 2026)

A més dels objectes fixos, aquest hivern tindrem esdeveniments dinàmics que enriqueixen l'observació:

5 de desembre del 2025: Darrera superlluna de l'any.

7 de desembre de 2025: Conjunció de la Lluna i Júpiter

8 de desembre del 2025: Mercuri en màxima elongació oest. El podrem veure la matinada del dia 8 abans de la sortida del Sol.

13-14 de desembre del 2025: Pluja de meteors Gemínids, amb fins a 150 meteors per hora des del radiant a Bessons. Millor després de mitjanit, amb la Lluna en fase minvant per minimitzar la interferència.

21 de desembre del 2025: Solstici d'hivern, el dia més curt de l'any, marcant l'inici astronòmic de l'estació. Una molt bona ocasió per fotografiar la Via Làctia d'hivern, la part mès estreta.

21-22 de desembre del 2025: Pluja d'Úrsids, amb fins a 10 meteors per hora des de l'Ossa Menor, visible principalment des de l'hemisferi nord.

27 de desembre de 2025: Conjunció de la Lluna i Saturn.

3-4 de gener del 2026: Pluja de Quadràntids, amb fins a 40 meteors per hora des del radiant a Bover. Malauradament, la lluna plena pot interferir aquest any.

9 de gener del 2026: Venus en màxima elongació est, visible al vespre com una "estrella" brillant.

10 de gener del 2026: Oposició de Júpiter, quan el planeta gegant arriba a la seva màxima brillantor (magnitud -2,8) i és visible tota la nit a Gemini. Perfecte per observar els seus satèl·lits i bandes atmosfèriques amb telescopis.

Saturn serà visible al vespre a Peixos, ideal per veure els seus anells amb telescopis petits.

Consells per l'observació

Per gaudir d'aquests espectacles, busqueu llocs amb baixa contaminació lumínica, com zones rurals. Utilitzeu binoculars per objectes extensos com les Plèiades o nebuloses, i telescopis per detalls en galàxies. Apps com Stellarium, SkySafari o Photopills us ajudaran a localitzar-los. Recordeu abrigar-vos bé, ja que les nits hivernals són fredes!

L'hivern ens recorda la immensitat de l'univers: des de nebuloses on neixen estrelles fins a galàxies que contenen bilions de mons. Esperem que aquesta guia us inspiri a mirar amunt. Si captureu fotografies, compartiu-les! Fins a la següent entrada.

(Nota: Les dates i visibilitats són aproximades i depenen de la ubicació; consulteu almanacs locals per precisió.)